Ja tenim aquí el darrer podcast del programa en el qual, pero anar contra-corrent, mentre tothom està parlant de les eleccions municipals, nosaltres només passem per Italia de refiló, però preferim concentrar-nos en Eurovisió i seguir parlant del tema, que la setmana passada no havíem tingut prou temps.
Avui, fem palès que tot i fer ràdio, estem molt monos, i que, dincs d'aquesta moneria en general, tenim problemes en decidir si triquini o biquini, i quin color ens afavoreix més.
D'aquí passem a descobrir-vos els secrets més obscurs del nou Batman Dancing Queen, i parlant de coses obscures, avui iniciem la preparació d'una pseudo-amenaça de crida, però de pa'dentro.
Anem per les novetats, i comencem ja de bon principi amb uns gòtics catxondos versionadors de coses com els Bat!, i parlem de l'Alice Cooper però sense punxar-lo a ell, si no a la seva filla Calico, amb els Beasto Blanco que... xeixegen...
Ja que no podem parlar de Ben Affleck com a Batman, tot i acabar-ho fent, per poder parlar dels Saliva, que tothom sap que tenen molt a veure, com el fet de que si les cançons estan més o menys ben composades gràcies a la producció final, en aquest cas, amb l'exemple pràctic dels Myrath.
I seguim amb exemples, ja que avui tenim dos grups que leprousegen força, uns de per se, com serien els Rendez-vous Point, i els altres de per altri, i aquest altri seria el seu camell, els Artificial Language.
Fem una pausa en les novetats i anem per la primera sub-secció de la secció del nostre webmàster, el "Tal dia com avui, si fa no fa la cosa, Caprabo, dia amunt dia avall, paxí paxá, més o menys, psxé....... o algo", on hi trobem als Wig Wam i la seva aparició a Eurovisió.
D'aquesta sub-secció en traiem la demostració fàctica i fèrrea que el bateria dels Wig Wam és en King Africa... des-disfressat.
D'aquí passem a la disjuntiva de si avui Palehorse si o Palehorse no, i serà que no, perquè acabem parlant d'en Mark Morton i la seva necrofilia musical, de qui descobrim que el seu disc en solitari té a un camell com a fil conductor.
I tornem a les novetats del dia, on, a part de repescar d'entre les sobres del nou disc dels Rammstein, tenim a un altre grup que van tenir una infància difícil, els East of the Wall, que arriben tard ara que ja s'ha acabat Joc de Trons.
Uns que no arriben tard, són els Harbinger, deathcore no mony i lleugerament més sensat que els dels Destrage i la seva paranoia mental.
I avui, no només pel tema eleccions i cubates, és dia d'anar cap a Itàlia, perquè també tenim el nou disc dels Fleshgod Apocalipse amb les seves panderetes.
Per acabar, tirem cap amunt amb en Gaarhl i els seus Gaarhls Wyrd, de fàcil pronunciamenta i retencionamenta mental.
Parlant de gent xunga, anem per a una altra definició de lo xungo a la secció del mort de la setmana, on un ens baixista amb tres sobrenoms, però que cap dels qual era l'insuperable "MyFeetSmells".
En aquesta secció, aprenem que a Sao Paulo és millor córrer per anar de compres fent zig-zag que no pas sentar-se a un banc i que a vegades, si saps comptar, és millor fer màrqueting amb elements foranis abans que els propis.
Tot això i més, com la trucada que tenim pendent amb els Leprous per comentar-los-hi que el seu nom és una puta merda, al programa d'aquesta setmana:
Comentarios