"Where the Streets Have No Name" és una cançó d’U2 que et deixa marcat per la seva total harmonia, i que va ser la manera perfecta per començar el millor àlbum d'U2: “The Joshua Tree”.
"On els carrers no tenen nom", que és com es podria traduir aquesta cançó conté una lletra que té avui més vigència que mai, perquè ningú pot amagar com la constant recerca de desenvolupament de moltes societats implica la destrucció dels espais naturals, a més a més de tancar-nos en una sola realitat, en la qual portem sobre les espatlles el pes dels edificis, on anem més ràpids que les congestionades autopistes, el temps passa i som consumits per estructures que no tenen vida pròpia.
Aquesta peça que va començar com una demo de The Edge, el seu guitarrista, va ser la pedra a la sabata de la banda durant els enregistraments del disc "The Joshua Tree": No aconseguien trobar el so que complís amb les expectatives dels integrants; es buscava un gran tema que sonés gegant en els concerts, música per a fer levitar els estadis on es presentés U2, però el resultat no arribava. En una habitació de Melbeach House -la casa que havia adquirit feia poc el guitarrista- va usar un gravador de quatre pistes per a enregistrar un arranjament de teclat, baix elèctric, guitarra elèctrica i bateria. Al prendre consciència que les sessions per a l'àlbum estaven arribant a la seva fi i la banda tenia poques cançons que sonessin excepcionals en directe, el guitarrista va voler «crear l'última cançó en directe d'U2», de manera que es va imaginar el que seria escoltar un concert futur del grup si fos un fan. Després de finalitzar la barreja general, va sentir que havia trobat «la part de guitarra i la cançó més sorprenents de la seva vida». Sense ningú a la casa amb qui compartir el demo, The Edge recorda haver ballat i saltat en l'aire a manera de celebració.
Encara que a la banda li va agradar la demo, li va ser difícil gravar la cançó. L'arranjament, amb dos tipus de compàs diferents i freqüents canvis d'acords, es va practicar moltes vegades, però el grup va haver lluitar per arribar a una interpretació que els agradés. Segons el coproductor Daniel Lanois: «Aquesta cançó va ser un projecte de ciències. Recordo aquest enorme pissarra escolar, com en diem. Sostenia un punter, com un professor universitari i ensenyava a la banda els canvis d'acords, com un maleït idiota, va ser ridícul». El productor Brian Eno va estimar que la meitat de les sessions per a l'àlbum es van dedicar a gravar una versió adequada de «Where the Streets Have No Name». La banda va treballar en una sola presa durant setmanes, però com Eno va explicar, aquesta versió particular tenia un munt de problemes i el grup va continuar intentant arreglarla. Al llarg del seu treball , van anar substituïnt gradualment cada presa instrumental fins que no va quedar res de la interpretació original.
Portaven tant de temps amb aquest tema que Eno va pensar que seria millor començar des del principi. La seva idea era «simular un accident» i esborrar totes les cintes de la cançó. Va dir que no volia obligar-los a deixar de banda la cançó, però va considerar que seria més eficaç començar de nou amb una interpretació fresca i que no estigués viciada. En un determinat moment, Eno va tenir les cintes a punt per tornar-les a gravar, però mai es van esborrar; segons l'enginyer de so, el seu company Pat McCarthy va tornar a la sala de control i en trobar-se amb Eno a punt d'esborrar-les, li va llançar el te que estava prenent per impedir que ho fes. Així doncs,la versió d'estudi de la cançó tal i com la coneixem avui, és una compilació de diverses preses diferents.És una de les nombroses cançons barrejades per Steve Lillywhite en els últims mesos de l'enregistrament de The Joshua Tree.
El cantant Bono va escriure la lletra durant una visita humanitària a Etiòpia amb la seva dona Ali Hewson. El vocalista recorda haver-la anotat en una bossa per vòmits d'Air Índia durant una parada en un poble. La lletra de la cançó va ser inspirada en una història que va escoltar Bono sobre Belfast, capital d'Irlanda de Nord, on es pot saber en quin carrer viuen les persones només amb conèixer la seva religió i procedència. El vocalista feia una crida a esborrar aquestes etiquetes, les diferències, i que no hi hagués raons que portin a l'odi entre persones ni a les guerres sense sentit.
Bono pensava en aquells camins de terra que es poden veure des d'un cim a l'Àfrica, on no hi ha res que marqui límits i diferències; feia una comparació amb els carrers de les grans ciutats occidentals que des que s'aixequen són etiquetades, dins d'elles es van construint classificacions, grups, rivalitats, marques que et poden acompanyar de per vida. El vocalista d'U2 ens convidava així a recórrer aquestes vies on no cal tenir una condició especial per passar per elles, i on n’hi hagin, trencar amb aquestes barreres.
"Where the Streets Have No Name" també contenia un missatge dirigit a comprendre el problema de la contaminació, com les grans ciutats estan generant un efecte en l'ambient, en l'aire, les aigües, llevant-nos els sons del silenci, les imatges màgiques produïdes per la naturalesa. Una cançó que ben bé podria ser la BSO dels viatges de Greta Thunberg.
«Where the Streets Have No Name» va rebre elogis de la crítica i va tenir un èxit comercial rotund. Va arribar al lloc 13 als Estats Units, 14 al Canadà, 10 en els Països Baixos i 4 al Regne Unit. La cançó s'ha convertit en una de les més populars de la banda i va romandre com una constant en les seves presentacions en directe des del seu debut en la gira The Joshua Tree Tour.
Comentarios