el paro ha bajado en 1,2 millones de personas, justo la peña que se ha pirado del estado subpirenaico
hoy escucharemos grupos ibéricos haciendo música de otras tierras
mola viajar y vivir en otros lugares, pero mejor cuando lo elige un@ y no se hace por obligación
alif - gaiduni
radio tarifa - oye china
transadélica - ya rayah
cañadú - alfombra mágica
joxé ripìau - la cumbia del diablo
tik tara - krom
miquel gil y manel camp trio - ey, macky
los granadians del espacio exterior - mentirosa
eva dénia - le temps ne fait rien à l'affaire
la trocamba matanusca - odessa bulgarish
maría del mar bonet - per hipocrates
maria berasarte - cosas que no sé
névoa - o que tinha de ser
dedicado a elena que se ha ido a buscarse la vida a londres, a sus 49 nadie le da curro hace años
nour y alex en tulús
a lina y oscar, pioneros en edimburgo
sergio y carmen y su aventura en gouda
gloria y pere en ecuador
dopelganger en calcuta
marta que empalmando curros ha llegado a nueva zelanda
hector que aún teniendo e.l.a. se ha ido a vivir a vietnam
carla que se irá a inglaterra, piru a chile
miquel gil y manel camp: buenas compañías
por xavier pintanel el 11/09/2009
¿qué hace un “jotero” con un pianista? me dice miquel gil que fue lo que pensó cuando le propusieron este proyecto. lo dice con su sutil socarronería, evidentemente, porque él sabe que este “jotero” es más que un “jotero” y este pianista es, nada más y nada menos, que manel camp.
miquel gil (catarroja, valència – 1956) forma parte vital en la historia de la música valenciana. primero por fundar junto con vicent torrent y manolo miralles el grupo “al tall” y luego por su extensa carrera en solitario. es bajista, percusionista, guitarrista y dolçainer (la dolçaina es la variante valenciana de un pequeño oboe extendido por toda la mediterránea). pero reza su biografía que el instrumento con que aprende a expresarse mejor es, sin duda, su voz.
y es que su voz —una mezcla de cantaor flamenco y joe cocker—, es personal e inconfundible.
y esa voz viene ahora acompañada por las manos de manel camp, pianista de pianistas, y su trío de jazz —que completan horacio fumero al contrabajo y lluís ribalta a la batería—y la trompeta de david pastor.
y esta maravillosa mezcla de formas de ver y hacer música se complementa con un repertorio de grandes “clásicos”, canciones que miquel se sabe muy bien de “tanto cantarlas”. a excepción de dos temas propios, desfilan por el disco desde el tándem kurt weill-bertolt brecht, hasta piazzolla, pasando por serrat, pi de la serra, joan baptista humet, paolo conte, leonard cohen, cole porter o sting, “que es latino pero canta en inglés” ironiza miquel.
la producción musical ha corrido a cargo de david pastor. “le di permiso a david para que hiciera lo que quisiera”, nos comenta miquel gil; “tuvimos un conflicto con el tempo de la canción de paolo conte pero ganó él”, bromea.
el resultado de todos estos ingredientes es un disco muy disfrutable. miquel se acerca a los clásicos con mucho respeto, acompañándolos pero sin pasar por encima de ellos. el trabajo del manel camp trio es fino, delicado, dulce y sensual; huyendo del exhibicionismo que por su talento podrían permitirse y vistiendo las canciones con elegancia, sin tapar aquello que debe verse e insinuando lo que no. y a pesar del repertorio ecléctico el disco mantiene ritmo y unidad desde el primer corte.
listado de temas:
1- ei, macky (kurt weill-bertolt brecht) versión libérrima de miquel gil
2- balada para un loco (horacio ferrer-ástor piazzolla)
3- la forma del meu cor (dominic miller-sting)
4- l'home del carrer (francesc pi de la serra)
5- poc a poc (paolo conte)
6- paraules d'amor (joan manuel serrat)
7- la torre dels sons (leonard cohen)
8- los ejes de mi carreta (romildo risso-atahualpa yupanqui)
9- cada vegada que ens diem adéu (cole porter)
10- otoño en navarrés (joan baptista humet)
11- sister rosetta (robert plant-sam phillips)
12- pensant maneres (enric casasses-miquel gil)
13- fil de vint (manel rodríguez castelló-miquel gil)
algarabia album de alif grupo formado en 1991
1. el alquimista (4:02)
2. gaiduni (5:35)
3. alabanza (4:23)
4. danza milenaria, danza maldita (4:31)
5. atardecer de sol rojo (4:58)
6. latido africano (5:47)
7. burbujas (6:22)
8. trapalanda (4:57)
9. aprendiz de vansi (5:20)
10. hai (7:08)
11. aliento de equilibrista (2:31)
eva dénia (gandia, 1960) és cantant, guitarrista i lletrista.
els seus inicis són a principis de la dècada dels 90 del segle passat interpretant clàssics del jazz al costat d'alguns dels músics més representatius del jazz valencià. amb el seu primer disc "adéu tristesa" (picap, 1999), "eva dénia jazz grup" adapta al valencià alguns dels clàssics del jazz com "night and day" de cole porter o "round midnight" de thelonious monk i bernie hanighen o "eu sei que vou te amar" de antônio carlos jobim i vinicius de moraes, entre altres adaptacions.
la fascinació per la música del brasil i, en especial, pel compositor antônio carlos jobim culmina en 2006 amb la publicació de "tribut a jobim", un àlbum firmat conjuntament amb el guitarrista manuel hamerlinck, on s'aborden onze cançons de jobim versionades al valencià i amb exquisits arranjaments musicals.
paral·lelament treballa amb el cançoner de georges brassens, a qui dedica un primer disc en 2005 ("chante brassens") i un segon en 2008 ("toujours brassens"). amb aquesta formació (eva dénia trio) ha participat en alguns dels festivals més importants que se celebren a frança en homenatge a brassens i ha rebut la menció de millor disc brassens de l'any 2008 per part de la revista francesa chorus.
eva dénia també ha conreat la música tradicional valenciana amb la formació "eva dénia trad quartet", des d'una perspectiva moderna a la vegada que respectuosa amb el llegat musical. amb arranjaments i lletres originals, el seu repertori repassa alguns dels estils més arrelats a la tradició musical valenciana, com ara fandangos i malaguenyes, romanços, cançons de bressol, seguidilles, jotes, cants de batre i, fins i tot, cant valencià d'estil. un camp amb el que ha col·laborat amb el seu germà carles dénia en el disc "tan alta com va la lluna" (comboi records, 2008).
joxe ripiau se formó en 1996, tras un viaje de iñigo muguruza a puerto rico, después del viaje, inspirado por los grupos de perico ripiao decidió formar un combo de música caribeña. para ello se unió a su hermano jabier y a sergio ordóñez. en un principio, el grupo no era más que un divertimento momentáneo pues entonces iñigo militaba en negu gorriak.
el primer álbum del grupo fue positive bomb, grabado y lanzado muy rápidamente en los estudios katarain, era un compendio de estilos: raggamuffin y cumbia colombiana, con gran presencia de ska y reggae (aparecieron dos versiones de clásicos del ska: «cherry oh baby» de eric donaldson y «pressure drop» de the maytals). en el disco colaboraron, entre otros, fermin muguruza y andoni basterretxea (antiguo cantante de delirium tremens, grupo en el que también militó iñigo). la publicación del álbum originó rumores sobre la separación de negu gorriak, quienes seguían en activo. aunque los miembros del grupo lo desmintieron en una entrevista,2 lo cierto es que en a finales de octubre, fermin anunció la disolución de negu gorriak.3 entonces, iñigo se concentró en el proyecto ripiau y decidió seguir con el combo.
en 1997 apareció el segundo trabajo de la banda, que significó su consolidación. como en el anterior, grabaron en los estudios katarain, pero esta vez con kaki arkarazo a los controles. karpe diem se adentró en los ritmos latinos y dejó más de lado los ritmos jamaicanos. ese mismo año grabaron una versión en asturiano del tema «margarita» (de su primer álbum) para el recopilatorio l'asturianu muévese, donde participan otras 19 bandas de toda españa.
estos dos primeros años recorrieron, sobre todo, el país vasco, navarra y cataluña, donde tuvieron más éxito que en el propio país vasco. el nuevo sonido de iñigo muguruza había sorprendido a muchos de sus fans vascos, quienes en principio reaccionaron sin demasiado entusiasmo, aunque sus encendidos directos terminaron por ganarse la aceptación del público vasco:
«resultó una apuesta difícil, porque la gente decía que le recordaba a las mama chicho de tele 5. aquí, en cuanto sales del doble bombo... en cataluña obtuvimos bastante más éxito que en euskadi, porque ahí atraen los ritmos calientes, caribeños.»4
en 1998 se editó su tercer disco paradisu zinema, disco con un planteamiento original, donde cada canción hacía referencia a una película. en el disco encontramos canciones como «kaiser sose», en referencia al gángster de la película sospechosos habituales de bryan singer.
en 2000 se editó bizitza triste eta ederra (vida triste y hermosa), un disco con canciones más melancólicas de lo habitual en el grupo.
miembros
iñigo muguruza - bajo y voz
jabier muguruza - acordeón y coros
sergio ordóñez - güiro y percusiones y coros
asier ituarte (desde 1998) - trombón
álbumes
positive bomb (esan ozenki, 1996)
karpe diem (esan ozenki, 1997)
paradisu zinema (esan ozenki, 1998)
bizitza triste eta ederra (esan ozenki, 2000)
núria piferrer (barcelona, 1971), coneguda artísticament com a névoa és una cantant de fados catalana. canta en llengua portuguesa però també en català (per exemple, la cançó de joan manuel serrat: de mica en mica (en el disc: fado distraído) o la mar nostra (en el disc: història de catalunya en cançons 2.0).
va cantar a l'orfeó català entre el 1985 i 1996. l’any 1998 s’incorpora a la companyia dagoll dagom per fer la gira espanyola de l’espectacle els pirates d'arthur sullivan. el 1999 va entrar a formar part del grup de música tradicional grega vradiaki.
la següent etapa, un cop ja iniciat el projecte de névoa, es caracteritza també per una prolífica col·laboració artística amb eduard iniesta, amb qui treballa en diversos projectes musicals: quatre de cors (1998), hi ha quelcom que no va bé (2000), de viatges (2004) i òmnibus (2004)
el 2006 estrena dos espectacles: cançons de la república, amb mario mas, i creuats pels estrets (música de la mediterrània), amb toni xuclà. l'any 2007 estrena dos espectacles dirigits per jordi prat i coll: frida en el mirall i pensaments escrits al caure de les fulles, aquest darrer presentat al festival temporada alta (2007).
discografia[modifica | modifica el codi]
2000. fados i fades
2002. mar de fado
2004. fado distraído
2008. entre pedres i peixos
2010. névoa en directe (estranya forma de vida + entre les pedres i els peixos)
transadelica, filla de cuba i argèlia
el projecte liderat per amparo sánchez (ex amparanoia) i yacine belahcene (ex cheb balowski) arriba a cam bernades
com en aquells cafès d'oran d'aire mestís i cosmopolita dels anys 50 en què magrebins, "pied noirs"
i gents vingudes de l'altre costat de l'atlàntic, barrejaven amb pura naturalitat boogie-woogie amb rumba, chanson
francesa i aires andalusos amb bedouí, aquesta primavera, en un racó màgic de la població costanera de sitges, ha sorgit aquesta mateixa complicitat entre dos grans artistes dels sons
sense fronteres: ells són amparo sánchez (l'ex-mítica amparanoia) i yacinebelahcene (ex - cheb balowski).
qui al costat del llaütista grec yannis papaioannou (oriental groove), el contrabaix de jordi mestres, el piano de
oscar ferret, la percussió cubana d'allan pérez i les bases i percussions de gerard casajús (la kinky beat) i
albert maynou, han fet possible transadelica, una proposta musical que torna a estrènyer els llaços entre
aquestes dues immenses cultures tan distants i properes alhora.
darbuka unida a tumbadoras, son i bolero cubans donant la mà al chaabi algerià, raï, rock i rumba barrejats
i ben agitats ... transadelica és una autèntica comunió de músiques tradicionals arribades de l'illa caribenya
amb els ritmes més populars que sorgeixen del cor algerià. un encreuament a mig camí entre cuba i algèria que ha
donat com a resultat una proposta que no s'assembla a res ni a ningú, única,suggestiva, evocadora i trepidant.
transadelica són:
amparo sanchez (veu i guitarra acústica)
yacine belahcene benet (veu i darbuka)
yannis papaioannou (llaüt)
jordi mestres (contrabaix)
oscar ferret (piano)
allan pérez (percussió llatina)
albert maynou (bases i dj)
Yacine Belahcene i Benet és un músic i cantant català de pare amazic i mare catalana. Actualment és el cantant de Yacine & The Oriental Groove i anteriorment de Detotarrel, Nour i Cheb Balowski. Yacine Belahcene, nascut a Pàdova (Vèneto), ha viscut sempre entre dues cultures que connecten i apropen el mediterrani, la berber (Chaoui) i la catalana. A finals del 1993 marxa d'Alger (tot i que no l'abandona mai) arran de la guerra no declarada al país i s'instal·la a Barcelona. Aviat s'adona que fent música i pujant a un escenari pot expresar-se i portar arreu les seves vivències, la seva ràbia i la seva alegria. Músic autodidacta ha après a fer música fent-la. Tot neix d'una manera espontània quan acompanyat d'un grup d'amics donen forma al grup Cheb Balowski que editarà tres àlbums, i els portarà de gira per tota Europa, Magreb i Orient Mitjà. També ha col·laborat amb diferents artistes com Sagarroi (Iñigo Muguruza), Fermín Muguruza (Euskal Herria Jamaica Clash), Kultur Shock (Kultura Dictadura), Kinky Beat (Made in Barna), Gerard Quintana, Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), Aziz Sahmaoui, Speed Caravan, Rabah Ourrad (MBS) o amb el cantautor Sisa, amb qui va interpretar la mítica cançó "Qualsevol nit pot sortir el sol" en un concert al Petit Palau de la Música, entre altres artistes. També ha participat com a col·laborador al programa de música a Ràdio 4 al programa Músiques Clandestines amb la periodista Consol Saenz del 2008 al 2011.
Discografia
Bartzeloona Cheb Balowski (2001)
Potiner Cheb Balowski (2003)
Plou Plom Cheb Balowski (2005)
Papier Mullat Nour (2007)
En Blanc Nour (2008)
Detotarrel Nour (2009)
Parabòlic Yacine & The Oriental Groove (2011)
Transadelica (2011)
"L'estima venç la salvatgia" "???? ???? ???????" Yacine & The Oriental Groove (2012)
Comentarios