Programa número LXXXII en el qual ens congratula de gran manera poder punxar grups que potser no pensen com nosaltres, però sí que compten com nosaltres, com podrien ser els Lucifer o els Black Note Graffiti.
Podem donar per controlada la corba de novetats, pel què, tot i les recomanacions d’en Fernando Simon, esperem i desitgem un rebrot ben aviat.
Això sí, entre pandèmies i fútbol, es veu que ens hem saltat una fi del món amb la que no comptàvem, d’haver-ho sabut amb temps, potser ens haguéssim extingit, però com que no van avisar... ah, se siente...
Com dèiem, poquetes novetats al programa d’avui, començant amb el contrast físico-vocal entre una simpàtica senyoreta alemanya i l’UDO, això sí, acompanyats d’un saxo.
La sorpresa del dia ve de la mà dels Haken, gent avorrida de per se, però que sembla que, tot i progs, tenen amics o coneguts que els donen consells.
I el premi a la cosa rara de la setmana és pels Powerwolf, que avorrits dins la pandèmia, no se’ls ocorre res més que regravar les cançons que ja tenien fetes.
Descobrim a en Chris Brookes, qui reclama la paritat masculina dins del món del metall simfònic, mentre que els Prins Svart ens porten la cosa rara-xunga del dia, que seria com un gazpacho amb nata, trossets de cansalada i escopinyes per sobre però a nivell musical.
Descobrim als Black Note Graffiti, gent que sap comptar bé però no vendre’s bé, i, per això, els donem consells de màrqueting avançat. Qui no necessiten aquests consells són els Bury Tomorrow, que ja els coneix quasi tothom, i que no tenen problemes per anar fent discos.
Anem pel mort de la setmana, que avui té xixa, i més comptant que descobrim que l’Espanyol pot ser el culpable de què no tinguem novetats en el sector, i que la crisis de les novetats dins de músics morts sigui per culpa de la seva posició a la lliga.
Així doncs, tirem d’arxiu i ens n’anem cap a Montreal, una ciutat molt recomanable per anar-hi a seure, i on hi trobem un mort per se, però amb dues teories que explicarien la mort, per una banda la tristesa dels gòtics i noms que podrien portar a equivocació, i una segona línia d’investigació que ens portaria a pensar en una mort per manca de gabatxisme.
Però no tot ha de ser música al Paranoia Metal Show, ja sabeu que va néixer amb vocació de programa cultural, així doncs, us expliquem la història d’Europa condicionada pels francesos i us ilustrem la supremacia dels conguitos del metall, els ...and Oceans.
Com no tenim a en Sergi, avui portàvem ben preparada la secció de “Comparatives científiques a la vora del foc”, on es creuen els Acherontas i El Reno Renardo per explicar-nos part dels recursos del Black Metal.
En la recerca anual de la cançó de l’estiu, avui tenim les propostes de Nanowar of Steel i de Turmion Kätilöt, gent que són prog, però més mentalment que no pas a nivell musical.
Tot això i més, com l’amenaça d’amenaça de possibilitat d’arribar a fer una crida, al programa d’aquesta setmana:
Comentarios